L’obra d’art : valor d’ús i de bescanvi

Dimarts 26 de setembre a les 19h. Sala Verdaguer

Un recorregut per les transformacions en la manera de concebre l’obra d’art a través dels temps, les religions, els estils: des del valor d’ús al valor de bescanvi fins al nou paper de l’objecte artístic en l’actualitat, entre col·leccionisme, patrocini i inversió fi nancera.

Amb: Artur Ramon, crític d’art i galerista, i Miquel Molins, doctor en Història i Teoria de l’Art i president-director de la Fundació Banc Sabadell.

Presenta: Lluís Utrilla, ponent de la Secció d’Arts Visuals

Foto Miquel 5.jpgMiquel Molins és doctor en Història i Teoria de l’Art. Actualment, és president-director de la Fundació Banc Sabadell. Ha estat professor de les escoles Eina i Massana de Barcelona i director de tesis del Màster Metròpolis de la Universitat Politècnica de Catalunya. El curs 1994-95 va ser visiting professor a l’Art History, Theory and Criticism Department of the School of The Art Institute of Chicago. Va dirigir el Museu d’Art Contemporani de Barcelona. Ha estat conservador de la Fundació Miró de Barcelona i ha comissariat diferents exposicions tant a l’Estat espanyol com a l’estranger. Ha publicat diversos assaigs sobre crítica i art modern i contemporani en publicacions i premsa especialitzada. Fins el curs 2016-2017 va ser professor de Teoria i Art Contemporani de la Universitat Autònoma de Barcelona.

ARTUR04Artur Ramon combina el seu ofici d’antiquari amb la divulgació com a historiador de l’art. Format en Història de l’Art a la Universitat de Barcelona ha viatjat per Itàlia i ha estudiat a París i Londres. Ha estat president del Comitè Organitzador del Saló d’Antiquaris (2001-2005) de Barcelona. Especialista en pintura i dibuix antics, és l’únic antiquari català que exposa des de 2010 a la millor fira d’art del món: TEFAF Maastricht. És un analista d’art habitual en els mitjans de comunicació. Actualment escriu a Cultura/s de La Vanguardia i col·labora a El Suplement de Catalunya Radio amb Ricard Ustrell. És autor dels llibres: Ofici d’Antiquari, Àlbum Manolo Hugué, Els Piranesis de Montserrat, Nada es bello sin el azar, El sant Jeròni penitent de Caravaggio a Montserrat, Museu nacional d’Art de Catalunya: un itinerari; Ojo crítico y memoria visual: escritos reunidos de José Milicua i Falsas sirenas son on reflexiona amb eloqüència sobre l’art amb una original mirada contemporania.

Us hi esperem!

Art d’incògnit amb Benedetta Tagliabue

29 de juny – Sala Pompeu Fabra

_DSC5508 W.jpg

Fotografia d’Enric Bolaño

Des de fa uns dies un objecte misteriós enlluerna el Pati de Carruatges de l’Ateneu Barcelonès: és el llum Dome-180 de Benedetta Tagliabue que serà el punt de partida per una conversa amb la seva creadora.

Et convidem a participar a aquesta xerrada on passejarem entre arquitectura, instal·lacions efímeres i disseny.

Presenta: Barbara Marchi, ponent adjunta de la Secció d’Arts Visuals

Tagliabue_photo_by_Lluc_Miralles_horit.jpg

Fotografia de Lluc Miralles

Benedetta Tagliabue va estudiar arquitectura a l’Istituto di Architettura di Venezia (IUAV). Directora de l’estudi internacional d’arquitectura Miralles Tagliabue EMBT fundat el 1994 amb Enric Miralles, amb seu a Barcelona i des de 2010 a Xangai.
Entre els seus projectes construïts més destacats el Parlament d’Edimburg, el Parc de Diagonal Mar, el mercat de Santa Caterina a Barcelona, al Campus Universitari de Vigo i el Pavelló Espanyol a l’Expo Universal de Xangai 2010, edifici que rep el prestigiós premi RIBA Internacional al Millor Edifici Internacional el 2011.
Actualment l’estudi desenvolupa a la Xina l’Escola de Negocis de la Universitat de Fudan a Shanghai, torres d’oficines a Taiwan i Taichung, els Espais Públics de Hafencity a Hamburg, Alemanya i dues estacions de metro a Nàpols i Clichy Montfermeil, Paris.
El seu estudi treballa en els àmbits de l’arquitectura, el disseny d’espais públics, rehabilitació, interiorisme i disseny industrial.
La poètica de la seva arquitectura, sempre atenta al context, ha merescut premis d’arquitectura internacionals, en l’àmbit de l’espai públic i el disseny.
En el camp docent, ha estat professora convidada a la Universitat de Harvard, la Universitat de Columbia i l’ETSAB de Barcelona, donant conferències regularment en fòrums d’arquitectura i universitats de tot el món, recentment s’ha integrat al jurat del prestigiós Premi Pritzker. El 2004 rep el Doctorat Honoris Causa de la Facultat d’Arts i Ciències Socials de la Napier University d’Edimburg, Escòcia.
El Royal Institute of British Architects (RIBA) li va concedir el novembre de 2013 el RIBA Jencks Award 2013, que s’atorga anualment a una personalitat que ha fet una contribució important a nivell internacional a favor de la teoria i la pràctica de l’arquitectura.
És també directora de la Fundació Enric Miralles on el seu objectiu és el de promoure una arquitectura més experimental seguint l’esperit del seu difunt marit i soci Enric Miralles.

 

Agraïm l’empresa Bover per la cessió temporal del llum Dome.

Art d’incògnit
Dijous 29 de juny – Sala Pompeu Fabra 19h

 

 

Art d’incògnit il·lumina el Pati de Carruatges

_DSC5511 W

Fotografia Enric Bolaño

Des de fa uns dies un objecte misteriós enlluerna el Pati de Carruatges de l’Ateneu Barcelonès: serà el punt de partida per una conversa amb el seu autor/a incògnit/a.

Amb ell/ella passejarem per un univers creatiu arrelat a Catalunya i alhora internacional, entre arquitectura, instal·lacions efímeres i disseny.

Aviat desvelarem més informació!

De moment, apunteu a l’agenda: 29 de juny, 19h Sala Pompeu Fabra

Art d’incògnit – Icona del disseny

8 de juny – Sala Pompeu Fabra 19h

Amb Nani Marquina, dissenyadora, i Mai Felip, comissió Arts Visuals.

“Una de les premisses més importants d’un bon disseny és l’economia de mitjans i el cost final, cosa que no tenen les peces que no poden ser fabricades de manera totalment industrial”.
Rafael Marquina

Marquinaweb3

Us convidem a un diàleg entre dues peces amb una doble vinculació: un passatge generacional i una mateix concepte de disseny com a fusió de funcionalitat i estètica.

 Rafael Marquina va dissenyar el setrill antidegoteig l’any 1961. Un dels productes més emblemàtics i reconeguts del disseny internacional; un producte icònic que ha estat objecte de còpies arreu del món. La setrillera resol amb enginy el degoteig de l’oli, una solució magistral que la resta de setrilleres no havien solucionat abans. Un producte transparent, estable i precís que conté l’essència del millor disseny.
Rafael Marquina reinterpreta amb eficàcia un objecte d’ús quotidià i domèstic molt arrelat a la cultura i tradició. La forma amb dos cons capiculats, un de gran que fa de recipient del líquid i l’altre de petit que recull el degoteig i fa d’embut per omplir el setrill, es converteix en la millor manera d’agafar el setrill sense haver de dissenyar una nansa per agafar-lo. La base del recipient és ampla i fa del setrill un objecte estable i segur.
La setrillera que produeix Mobles 114 és l’única que respon al disseny original que va guanyar el premi Delta d’Or de l’ADI-FAD el 1961 i el Delta D’Or 25 anys 1986.aros_redonda_200

 Les catifes condensen l’essència de nanimarquina, marca fundada el 1987 amb el desig de “dissenyar catifes visualment sorprenents de les quals la gent gaudeixi” i en un moment on no existien catifes contemporànies a Espanya més enllà de les tradicionals. La idea de transformar la catifa clàssica en element contemporani va ser el tret distintiu d’aquest projecte referent de l’esena del disseny espanyol des dels anys vuitanta.

Les catifes són un exemple de l’atenció i esforç de Nani Marquina cap a la investigació de les matèries primeres i els processos de manufactura, factors que van enriquir el valor estètic dels dissenys d’una marca pionera també en l’aposta per al concepte de catifes d’autor i la incorporació de col·lecciones de dissenyadors externs de renom internacional.

En aquestes peces és fa visible la incorporació de la artesania i la tradició com a nou concepte de disseny, un tret diferencial de nanimarquina que des de 1993 va transferir la seva producció a la Índia del Nord explorant nous camins de producció mitjançant les pràctiques artesanals.

 

 

Rafael Marquina (Madrid 1921- Banyoles 2013) és un reconegut dissenyador, arquitecte i escultor català, pioner en el camp del disseny industrial, Marquina va crear també molts espais d’arquitectura interior. Fundador de l’ADI-FAD, juntament amb noms com André Ricard, Antoni de Moragas, Oriol Bohigas o Miguel Milá.
Com a interiorista, va dur a terme la reforma de la Joieria Roca de J.M. Sert a la ciutat de Barcelona l’any 1969, entre molts altres projectes.
Cal remarcar el disseny de la seva setrillera, àmpliament copiada i imitada en múltiples versions i, sens dubte, el producte més emblemàtic del disseny espanyol.
Rafel Marquina va entendre el disseny com una disciplina racional que implica una millora progressiva en l’ús del producte per part de l’usuari, i també una millora dels processos de fabricació.
Va compaginar l’activitat professional amb la publicació d’articles de disseny, arquitectura i art.

Després d’estudiar disseny industrial a l’Escola Massana i comprovar l’èxit dels seus primers dissenys de teixits realitzats per encàrrec, Nani Marquina es va embarcar en la –aleshores desconeguda– carrera de dissenyadora industrial.

Fidel a si mateixa i intuint els resultats que podien generar els seus dissenys, el 1987 crear la seva pròpia marca dedicada al disseny, edició i distribució de catifesexploraronió com a nou concepte de disseny va diferenciar i caracteritzar la marca prMINI TROÇ i articles tèxtils per a la casa sustentats en valors com l’observació, la innovació, les emocions i la capacitat de contemporitzar les tradicions artesanals fins avui en dia.

Per les seves creacions Nani Marquina va rebre reconeixements internacionals com ara el Premio Nacional de Diseño i el Premi Cambra a la Gestió Empresarial (2005) així com nombroses nominacions en diferents edicions del Premio Príncipe Felipe a la Excelencia Empresarial. Així mateix, se li va atorgar l’International Women Entrepreneurial Award de la Cambra de Comerç de Manhattan i el Premio FIDEM a la Mujer Emprendedora del 2007. Va ser presidenta del ADP (Associació de Dissenyadors Professionals) i de la Red (Reunión Empresas de Diseño). Des de principi de 2014 és la presidenta del FAD (Foment de les Arts i Disseny) Enguany commemora els 30è aniversari de la creació de l’empresa nanimarquina.

.

Albert Guinovart i Xano Armenter posaran ‘Música i color’ en un concert que combinarà les composicions de Skriabin i la pintura digital en directe.

El proper 3 de maig, a les 19h, el compositor i pianista català oferirà un recital que recorrerà l’evolució estètica del compositor rus i posarà les seves obres en diàleg amb composicions pròpies. A la vegada, Xano Armenter farà diverses interpretacions cromàtiques d’aquest sons, generades digitalment en rigorós directe, i que es projectaran a la gran pantalla de la Sala Oriol Bohigas.

Aquest concert forma part de la col·laboració entre les seccions de Música i d’Arts Visuals de l’Ateneu Barcelonès amb l’objectiu d’oferir una experiència pedagògica única i nova, en la qual Xano Armenter farà la seva pròpia aproximació personal a l’obra de Skriabin tot generant un nou sentit que doni vida a l’obra més enllà de la voluntat del seu autor. Tot plegat, i amb aquesta voluntat divulgativa, serà posat en context gràcies a la introducció musicològica que realitzarà Víctor Estapé, destacat compositor, musicòleg i Director Acadèmic del Conservatori del Liceu.

Aleksandr Skriabin (1872-1915) és segurament el compositor més associat al treball al voltant de la relació entre música i color. Ell mateix es declarava posseïdor de sinestèsia, la característica neurològica mitjançant la qual algunes persones poden percebre sensacions de diferents sentits en un sol acte perceptiu sense necessitar la mediació d’una substància que l’alteri. En el cas del compositor rus, ell afirmava poder “veure” els sons, és a dir, associar determinades notes o tonalitats a diferents colors. Aquesta associació, potser una de les formes més comunes de sinestèsia, també l’han manifestat músics com Nikolái Rimsky-Kórsakov o Olivier Messiaen.

Albert Guinovart. Albert Guinovart és un dels músics més reconeguts del nostre país i també internacionalment, amb una extensa trajectòria que l’ha consolidat com a artista integral capaç de destacar en àmbits tan diversos com la composició, l’orquestració, la docència, la interpretació pianística i els enregistraments.

Com a pianista ha tocat amb destacades orquestres i directors internacionals, amb les quals alterna el gran repertori romàntic i clàssic i les composicions pròpies, moltes de les quals ha enregistrat. Precisament, la seva faceta de compositor el situa com un dels nostres autors més estimats, amb un catàleg que inclou òperes (Atzar i Alba Eterna), el ballet Terra Baixa, musicals de gran èxit com Mar i Cel, Flor de Nit, Gaudí, el musical de Barcelona, Paradís, La Vampira del Raval, Scaramouche o diverses bandes sonores cinematogràfiques i televisives, vuit concerts per a solista i orquestra i una prolífica producció cambrística i d’arranjaments que ha estat dirigida per directors com Neville Marriner, Phillipe Entremont, Lawrence Foster, Gianandrea Noseda, Franz Paul Decker o Vasily Petrenko, Plácido Domingo o Gustavo Dudamel. També és Acadèmic de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. Cal destacar que Albert Guinovart fou qui estrenà l’actual piano Yamaha de la Sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès.

Xano Armenter.  Nascut a Las Palmas d’una família catalana, va estudiar disseny gràfic a Eina (1973 – 1976) així com belles arts (1978 -1980). Posteriorment, s’instal·là a Nova York on completa els seus estudis a la School of Visual Arts con Milton Glaser (1981) i s’endinsa en e gravat a la New York Academy (1982). Durant els vuitanta viu en el East Village novaiorquès treballant a l’estudi Milton Glaser Inc. i exposant en el Lower Manhattan. En les seves pintures, inicialment influïdes pel pop, el graffiti i l’expressionisme figuratiu propis de l’època, destaca una equilibrada fusió de sensibilitat expressiva i bellesa pensada. Des de 2012 ha incorporat com a nou mitjà creatiu l’iPad, una eina que li permet capturar idees i experimentar amb molta agilitat. Actualment viu i treballa a Barcelona.

Víctor Estapé. Va iniciar la seva formació musical al Conservatori de Terrassa amb Jordi Figueras i Maria Vancells. Ha estudiat Composició amb Benet Casablancas i Josep Soler al Conservatori de Badalona. Becat pels Governs Austríac i Espanyol, i la Generalitat de Catalunya, va ampliar els seus estudis a la Hochschule für Musik und Darstellende Kunst de Viena (Àustria) amb Erich Urbanner (Composició), Karl-Heinz Füssl (Anàlisi Formal) i Diether De la Motte (Teoria), entre d’altres.

Ha ensenyat a diversos centres del país (Conservatori de Lleida, L’Escola de Música de Barcelona, Universidad de La Rioja,…) i en l’actualitat és Director Acadèmic del Conservatori Superior del Liceu, on dóna classes de Composició, Anàlisi i Història de la Música.

És col·laborador habitual de diverses entitats amb articles i conferències sobre temes d’anàlisi musical. Ha desenvolupat diversos estudis sobre temes analítics molt diversos, entre els que destaquen els dedicats a la música de Mompou i al llenguatge harmònic de Wagner, tema en el que es basa la seva Tesi Doctoral.

És autor de diverses obres de cambra, vocals i orquestrals, amb les que cerca desenvolupar un llenguatge personal que busca l’expressió i la comunicació tot traient conclusions d’influències molt diverses.

PROGRAMA

ALEKSANDR SKRIABIN (1872-1915)

Trois Morceaux, Op. 2 (1887)

  1. Étude
  2. Prélude

III. Impromptu à la Mazurka

Impromptu, Op.14, núm. 1 (1895)

Deux Poèmes, Op.32 (1903)

  1. Andante cantabile
  2. Allegro. Con’eleganza. Con fiducia

Trois Morceaux, Op.52 (1907)

  1. Poème
  2. Enigme

III. Poème’languide

Poème Nocturne, Op. 61 (1911-1912)

Deux Poèmes, Op. 71 (1914)

  1. Fantastique
  2. En rêvant, avec une grande douceur

ALBERT GUINOVART

Skyshadows

Nocturn a Chloé

Fantasia-Evocació

Albert Guinovart, piano

Xano Armenter, pintura digital

Víctor Estapé, presentació

 

S’agraeix l’IED pel préstec de l’iPad amb què actuarà l’artista Xano Armenter.

 

Us hi esperem! Entrada gratuïta amb aforament limitat.

Visita a “Cirlot i els artistes a l’entorn de del Correo de las Artes. 1957 – 1962. Col·lecció Joan Gil”

Visita comentada pel comissari Joan Gil a una exposició que descobreix la vessant de crític de Juan-Eduardo Cirlot, el protagonista de la sessió d’Art d’Incògnit del març.
Dimecres 26 d’abril a les 18h
Espai Volart – Fundació Vila Casas – C. Ausiàs Marc, 22
Imprescindible reserva a artsvisualsateneubcn@gmail.com

cirlot

Les aus a la Roma antiga

Una anàlisi del paper dels ocells a la societat romana a partir de vestigis osteoarqueològics, representacions en frescos i mosaics i autors clàssics.

Amb Lluís Garcia Petit, bioarqueòleg i historiador de l’alimentació, i Karin Faber, matemàtica, ornitòloga i fotògrafa de la natura.

Modera: Martí Boada, professor de Geografia i Ciències Ambientals (UAB).

Dimarts 21 de març a les 19h. Sala Verdaguer.

Lluís Garcia Petit és arqueòleg, especialista en l’estudi d’ossos d’ocell de jaciments arqueològics. És investigador associat de la Unitat Mixta de Recerca 5140 del CNRS sobre “Arqueologia de les Societats Mediterrànies”, ha realitzat més de 50 estudis de jaciments europeus i ha publicat més de 30 articles sobre aquest àmbit. Un dels últims és precisament sobre “l’explotació de les aus en època romana a la península Ibèrica”. També treballa en història de l’alimentació i recentment ha estat el comissari de l’exposició “El geni culinari: innovacions que marquen la nostra cuina”, que properament es podrà veure al Museu d’Arqueologia de Catalunya de Girona.

Karin Faber és llicenciada en Ciències Exactes i la seva activitat professional es desenvolupa en el sector tecnològic a la banca. És sòcia de SEO/Birdlife des de 1997 i Fotògrafa de Natura des de 2003, activitat que exerceix especialment durant viatges naturalistes pel món. Participa amb les seves fotos a exposicions col·lectives i les publica en mitjans virtuals, llibres i revistes, entre les qual destaca The birds of Pompeii: pictures and ornithological research of naturalistic wallpaintings (British Archaeological Reports). L’any 2016 va editar, amb la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando el llibre “Aquellas aves de Pompeya. Un paseo ornitológico en el año 79 d.C.”

Martí Boada és doctor en Ciències Ambientals i professor titular i investigador del Departament de Geografia i investigador de l’ICTA de la Universitat Autònoma de Barcelona. Les seves principals línies de recerca són el canvi global i la biodiversitat des de la perspectiva social, centrada en el sistema urbà i els boscos. És responsable del grup de recerca Conservació, Etnoecologia i Canvi Global (2009 SGR 569). Entre els reconeixements més destacats que ha rebut: Premi Global 500 de Nacions Unides (1995). Premi Nacional de Medi Ambient, Espanya (2003). Premi Medi Ambient (2007) IEC. Premi Nacional Cultura Popular, V. Serra i Boldú (2011) Creu de Sant Jordi (1999). Va ser professor visitant a les universitat de Montana i Santa Bàrbara, Califòrnia (USA); Zacatecas i Morelia (Mèxic), Universitat de Talca, Chile. Universitat Toulouse le Mirail, França. Universitat de la Molina, Lima, Perú. Universitat de Baia, Brasil.