Barcelona 1917: Miró, Picasso i Torres-García

Dimarts 31 d’octubre – 19h – Sala Oriol Bohigas

En el marc del Cicle 1917 promogut per l’Ateneu Barcelonès, debatrem el paper de Joan Miró, Pablo Picasso i Joaquim Torres-García en la brillant temporada artística de la Barcelona de 1917, entre avantguardes internacionals i cabdals friccions creatives dins de l’art català.
Amb Emmanuel Guigon, director del Museu Picasso, Rosa Maria Malet, directora de la Fundació Joan Miró, i Michela Rosso, professora d’Història de l’Art (UB).
Presenta Barbara Marchi, ponent adjunta de la Secció

Emmanuel GuiGuigon_fotogon, director del Museu Picasso de Barcelona, és doctor en història de l’art contemporani per la Universitat de la Sorbona i especialista en avantguardes històriques, art europeu de postguerra, surrealisme i art espanyol modern i contemporani. Va ser director de museus de Besançon, conservador en cap i director del Museu d’Art Modern i Contemporani d’Estrasburg i conservador en cap de l’IVAM. Va treballar com a comissari independent col·laborant amb institucions com el Centre Pompidou, el MACBA, la Fundació Miró de Barcelona, la Fundació Thyssen Bornemisza i el Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia a Madrid. És autor de nombroses publicacions sobre pintura moderna i contemporània i sobre art català Va ser membre de la secció científica a l’École Pratique des Hautes Études Hispaniques Casa de Velázquez a Madrid i docent a la Université de Franche-Comté.

101103_Rosa-Maria-Malet-005Rosa Maria Malet és la directora de la Fundació Joan Miró de Barcelona des de l’any 1980. Llicenciada en Filosofia i Lletres, especialitzada en Història de l’Art, per la Universitat de Barcelona, l’any 1975 s’incorpora a la Fundació Joan Miró com a ajudant de conservació i, entre maig de 1976 i setembre de 1980, exerceix de conservadora i s’encarrega de la catalogació, el registre i l’inventari de les obres donades per Joan Miró per constituir els fons de la institució. Durant la seva gestió, ha projectat la Fundació Joan Miró com a referent internacional en l’obra de l’artista enriquint progressivament la col·lecció original i divulgant els valors de l’artista com ara l’esperit de recerca, innovació, compromís i llibertat a través de projecte com el Premi Joan Miró, les grans exposicions temporals d’art contemporani, el laboratori per a artistes joves de l’Espai 13 i la programació del Departament Educatiu. Va comissariar exposicions cabdals i dur a terme estudis essencials sobre Joan Miró. Actualment, forma part de l’Associació per a la Defensa de l’Obra de Miró, creada el 1985 per protegir, desenvolupar i promoure el coneixement de l’obra del artista, i certifica l’obra gràfica de Joan Miró per decisió de la família.

michelaMichela Rosso és una historiadora de l’art especialitzada en les primeres avantguardes. Es va llicenciar en “Conservazione dei Beni Culturali” per la Universitá degli Studi di Udine (Itàlia) (àenllaç) i, becada pel Ministeri d’Educació i Ciència, va obtenir el Diploma d’Estudis Avançats dins del doctorat en Història de l’Art de la Universitat de Barcelona, institució on exerceix de professora associada. També imparteix els cursos trimestrals sobre Picasso organitzats pel Museu Picasso de Barcelona en col·laboració amb la Universitat de Barcelona. Enfoca la seva recerca des d’una perspectiva històric-artística en la qual s’inscriu el seu projecte de tesi, dirigit per la Dra. Lourdes Cirlot i titulat Joaquín Torres-García y el Universalismo Constructivo: el sentido primordial del arte. Sobre aquest artista ha publicat articles i els textos per al catàleg de l’exposició Joaquim Torres-García i Barcelona: 1891-1919 a Palau Antiguitats i presentat comunicacions a congressos nacional i internacionals. Va ser responsable de la coordinació de la secció d’art del Museu Virtual UB, projecte promogut per la Dra. Lourdes Cirlot, Vicerectora d’Arts, Cultura i Patrimoni.

 

Calidoscopi Tàpies

Dimarts 3 d’octubre a les 19 h – Sala Verdaguer

Un recorregut per algunes de les múltiples facetes d’Antoni Tàpies -des de la relació amb l’informal als poc coneguts escrits estètics- tot recordant el cinquè aniversari de la mort de l’artista.

Amb Giuseppe di Giacomo, catedràtic de la Universitat La Sapienza de Roma, Ignasi Roviró, catedràtic d’Estètica i Filosofia de l’Art de la Universitat Ramon Llull, Dario Evola, professor de l’Accademia di Belle Arti de Roma                                                              Presenta: Barbara Marchi, ponent adjunta de la Secció.

Giuseppe_DiGiacomo_foto

Giuseppe Di Giacomo, catedràtic d’Estètica a la Universitat La Sapienza de Roma, on va formar part del comitè docent del Doctorat i va ser director del programa de Grau en Filosofia. Ha coordinat nombrosos projectes d’investigació interdisciplinaris i internacionals. Com a director del Museo Laboratorio di Arte Contemporanea de la Universitat La Sapienza, ha ideat i coordinat seminari i programes de filosofia, literatura, música, arts figuratives i teatre en col·laboració amb la Galleria Nazionale d’Arte Moderna de Roma i el Teatro Argentina. Així mateix, promou seminaris i conferències al Teatro Eliseo, a la Fondazione Primoli i al Museo Andersen. És soci fundador de la Società Italiana d’Estetica i director de les col·leccions Figure dell’estetica de l’editorial AlboVersorio i Forme del possibile. Estetica, arte, letteratura de l’editorial Mimesis. Forma part del comitè científic de nombroses revistes nacionals i internacionals i és autor d’un nombre considerable d’assajos i monografies, entre les quals Una pittura filosofica. Antoni Tàpies e l’informale, 2016.

Roviró_fotoIgnasi Roviró Alemany, doctor en Filosofia per la Universitat de Barcelona, és catedràtic d’Estètica de la Universitat Ramon Llull i investigador principal del grup de recerca sobre estètica catalana de la mateixa universitat. Imparteix cursos sobre filosofia de l’art i d’estètica. Entre els nombrosos estudis realitzats, ha escrit articles, dirigit tesis i impartit conferències sobre Tàpies i l’art actual. Ha estat professor convidat en diverses universitats estrangeres, entre elles la Universitat La Sapienza de Roma, la LUMSA de Roma, la Universidad de Buenos Aires o la UNSAM d’Argentina. Degà i Vicepresident del Patronat d’Estudis Osonencs  de 1996 a 2005, va ser Secretari (1998-2004) i, posteriorment,  Vicepresident (2004-2007) de la Societat Catalana de Filosofia.

Evola_foto

Dario Evola, professor d’Estètica a l’Accademia di Belle Arti di Roma i coordina l’Escola de Comunicació i Valorització del Patrimoni Artístic Contemporani. Llicenciat a la Universitat de Bolonya en Disciplines de les Arts, la Música i l’Espectacle, es va doctorar a la Universitat La Sapienza de Roma, on també va ser docent d’Història de l’Art. És membre del comitè científic del Museo Laboratorio di Arte Contemporanea de la Universitat La Sapienza i forma part del Consell de Presidència de la Società Italiana d’Estetica. Ha col·laborat en projectes culturals de la RAI i en nombrosos mitjans i revistes especialitzades i ha ideat i coordinat activitats en diferents teatres i institucions culturals. És autor d’assajos d’estètica, teatre, arts visuals i cinema.

Us hi esperem!

L’obra d’art : valor d’ús i de bescanvi

Dimarts 26 de setembre a les 19h. Sala Verdaguer

Un recorregut per les transformacions en la manera de concebre l’obra d’art a través dels temps, les religions, els estils: des del valor d’ús al valor de bescanvi fins al nou paper de l’objecte artístic en l’actualitat, entre col·leccionisme, patrocini i inversió fi nancera.

Amb: Artur Ramon, crític d’art i galerista, i Miquel Molins, doctor en Història i Teoria de l’Art i president-director de la Fundació Banc Sabadell.

Presenta: Barbara Marchi, ponent adjunta de la Secció d’Arts Visuals

Foto Miquel 5.jpgMiquel Molins és doctor en Història i Teoria de l’Art. Actualment, és president-director de la Fundació Banc Sabadell. Ha estat professor de les escoles Eina i Massana de Barcelona i director de tesis del Màster Metròpolis de la Universitat Politècnica de Catalunya. El curs 1994-95 va ser visiting professor a l’Art History, Theory and Criticism Department of the School of The Art Institute of Chicago. Va dirigir el Museu d’Art Contemporani de Barcelona. Ha estat conservador de la Fundació Miró de Barcelona i ha comissariat diferents exposicions tant a l’Estat espanyol com a l’estranger. Ha publicat diversos assaigs sobre crítica i art modern i contemporani en publicacions i premsa especialitzada. Fins el curs 2016-2017 va ser professor de Teoria i Art Contemporani de la Universitat Autònoma de Barcelona.

ARTUR04Artur Ramon combina el seu ofici d’antiquari amb la divulgació com a historiador de l’art. Format en Història de l’Art a la Universitat de Barcelona ha viatjat per Itàlia i ha estudiat a París i Londres. Ha estat president del Comitè Organitzador del Saló d’Antiquaris (2001-2005) de Barcelona. Especialista en pintura i dibuix antics, és l’únic antiquari català que exposa des de 2010 a la millor fira d’art del món: TEFAF Maastricht. És un analista d’art habitual en els mitjans de comunicació. Actualment escriu a Cultura/s de La Vanguardia i col·labora a El Suplement de Catalunya Radio amb Ricard Ustrell. És autor dels llibres: Ofici d’Antiquari, Àlbum Manolo Hugué, Els Piranesis de Montserrat, Nada es bello sin el azar, El sant Jeròni penitent de Caravaggio a Montserrat, Museu nacional d’Art de Catalunya: un itinerari; Ojo crítico y memoria visual: escritos reunidos de José Milicua i Falsas sirenas son on reflexiona amb eloqüència sobre l’art amb una original mirada contemporania.

Us hi esperem!

Art d’incògnit amb Benedetta Tagliabue

29 de juny – Sala Pompeu Fabra

_DSC5508 W.jpg

Fotografia d’Enric Bolaño

Des de fa uns dies un objecte misteriós enlluerna el Pati de Carruatges de l’Ateneu Barcelonès: és el llum Dome-180 de Benedetta Tagliabue que serà el punt de partida per una conversa amb la seva creadora.

Et convidem a participar a aquesta xerrada on passejarem entre arquitectura, instal·lacions efímeres i disseny.

Presenta: Barbara Marchi, ponent adjunta de la Secció d’Arts Visuals

Tagliabue_photo_by_Lluc_Miralles_horit.jpg

Fotografia de Lluc Miralles

Benedetta Tagliabue va estudiar arquitectura a l’Istituto di Architettura di Venezia (IUAV). Directora de l’estudi internacional d’arquitectura Miralles Tagliabue EMBT fundat el 1994 amb Enric Miralles, amb seu a Barcelona i des de 2010 a Xangai.
Entre els seus projectes construïts més destacats el Parlament d’Edimburg, el Parc de Diagonal Mar, el mercat de Santa Caterina a Barcelona, al Campus Universitari de Vigo i el Pavelló Espanyol a l’Expo Universal de Xangai 2010, edifici que rep el prestigiós premi RIBA Internacional al Millor Edifici Internacional el 2011.
Actualment l’estudi desenvolupa a la Xina l’Escola de Negocis de la Universitat de Fudan a Shanghai, torres d’oficines a Taiwan i Taichung, els Espais Públics de Hafencity a Hamburg, Alemanya i dues estacions de metro a Nàpols i Clichy Montfermeil, Paris.
El seu estudi treballa en els àmbits de l’arquitectura, el disseny d’espais públics, rehabilitació, interiorisme i disseny industrial.
La poètica de la seva arquitectura, sempre atenta al context, ha merescut premis d’arquitectura internacionals, en l’àmbit de l’espai públic i el disseny.
En el camp docent, ha estat professora convidada a la Universitat de Harvard, la Universitat de Columbia i l’ETSAB de Barcelona, donant conferències regularment en fòrums d’arquitectura i universitats de tot el món, recentment s’ha integrat al jurat del prestigiós Premi Pritzker. El 2004 rep el Doctorat Honoris Causa de la Facultat d’Arts i Ciències Socials de la Napier University d’Edimburg, Escòcia.
El Royal Institute of British Architects (RIBA) li va concedir el novembre de 2013 el RIBA Jencks Award 2013, que s’atorga anualment a una personalitat que ha fet una contribució important a nivell internacional a favor de la teoria i la pràctica de l’arquitectura.
És també directora de la Fundació Enric Miralles on el seu objectiu és el de promoure una arquitectura més experimental seguint l’esperit del seu difunt marit i soci Enric Miralles.

 

Agraïm l’empresa Bover per la cessió temporal del llum Dome.

Art d’incògnit
Dijous 29 de juny – Sala Pompeu Fabra 19h

 

 

Art d’incògnit il·lumina el Pati de Carruatges

_DSC5511 W

Fotografia Enric Bolaño

Des de fa uns dies un objecte misteriós enlluerna el Pati de Carruatges de l’Ateneu Barcelonès: serà el punt de partida per una conversa amb el seu autor/a incògnit/a.

Amb ell/ella passejarem per un univers creatiu arrelat a Catalunya i alhora internacional, entre arquitectura, instal·lacions efímeres i disseny.

Aviat desvelarem més informació!

De moment, apunteu a l’agenda: 29 de juny, 19h Sala Pompeu Fabra

Art d’incògnit – Icona del disseny

8 de juny – Sala Pompeu Fabra 19h

Amb Nani Marquina, dissenyadora, i Mai Felip, comissió Arts Visuals.

“Una de les premisses més importants d’un bon disseny és l’economia de mitjans i el cost final, cosa que no tenen les peces que no poden ser fabricades de manera totalment industrial”.
Rafael Marquina

Marquinaweb3

Us convidem a un diàleg entre dues peces amb una doble vinculació: un passatge generacional i una mateix concepte de disseny com a fusió de funcionalitat i estètica.

 Rafael Marquina va dissenyar el setrill antidegoteig l’any 1961. Un dels productes més emblemàtics i reconeguts del disseny internacional; un producte icònic que ha estat objecte de còpies arreu del món. La setrillera resol amb enginy el degoteig de l’oli, una solució magistral que la resta de setrilleres no havien solucionat abans. Un producte transparent, estable i precís que conté l’essència del millor disseny.
Rafael Marquina reinterpreta amb eficàcia un objecte d’ús quotidià i domèstic molt arrelat a la cultura i tradició. La forma amb dos cons capiculats, un de gran que fa de recipient del líquid i l’altre de petit que recull el degoteig i fa d’embut per omplir el setrill, es converteix en la millor manera d’agafar el setrill sense haver de dissenyar una nansa per agafar-lo. La base del recipient és ampla i fa del setrill un objecte estable i segur.
La setrillera que produeix Mobles 114 és l’única que respon al disseny original que va guanyar el premi Delta d’Or de l’ADI-FAD el 1961 i el Delta D’Or 25 anys 1986.aros_redonda_200

 Les catifes condensen l’essència de nanimarquina, marca fundada el 1987 amb el desig de “dissenyar catifes visualment sorprenents de les quals la gent gaudeixi” i en un moment on no existien catifes contemporànies a Espanya més enllà de les tradicionals. La idea de transformar la catifa clàssica en element contemporani va ser el tret distintiu d’aquest projecte referent de l’esena del disseny espanyol des dels anys vuitanta.

Les catifes són un exemple de l’atenció i esforç de Nani Marquina cap a la investigació de les matèries primeres i els processos de manufactura, factors que van enriquir el valor estètic dels dissenys d’una marca pionera també en l’aposta per al concepte de catifes d’autor i la incorporació de col·lecciones de dissenyadors externs de renom internacional.

En aquestes peces és fa visible la incorporació de la artesania i la tradició com a nou concepte de disseny, un tret diferencial de nanimarquina que des de 1993 va transferir la seva producció a la Índia del Nord explorant nous camins de producció mitjançant les pràctiques artesanals.

 

 

Rafael Marquina (Madrid 1921- Banyoles 2013) és un reconegut dissenyador, arquitecte i escultor català, pioner en el camp del disseny industrial, Marquina va crear també molts espais d’arquitectura interior. Fundador de l’ADI-FAD, juntament amb noms com André Ricard, Antoni de Moragas, Oriol Bohigas o Miguel Milá.
Com a interiorista, va dur a terme la reforma de la Joieria Roca de J.M. Sert a la ciutat de Barcelona l’any 1969, entre molts altres projectes.
Cal remarcar el disseny de la seva setrillera, àmpliament copiada i imitada en múltiples versions i, sens dubte, el producte més emblemàtic del disseny espanyol.
Rafel Marquina va entendre el disseny com una disciplina racional que implica una millora progressiva en l’ús del producte per part de l’usuari, i també una millora dels processos de fabricació.
Va compaginar l’activitat professional amb la publicació d’articles de disseny, arquitectura i art.

Després d’estudiar disseny industrial a l’Escola Massana i comprovar l’èxit dels seus primers dissenys de teixits realitzats per encàrrec, Nani Marquina es va embarcar en la –aleshores desconeguda– carrera de dissenyadora industrial.

Fidel a si mateixa i intuint els resultats que podien generar els seus dissenys, el 1987 crear la seva pròpia marca dedicada al disseny, edició i distribució de catifesexploraronió com a nou concepte de disseny va diferenciar i caracteritzar la marca prMINI TROÇ i articles tèxtils per a la casa sustentats en valors com l’observació, la innovació, les emocions i la capacitat de contemporitzar les tradicions artesanals fins avui en dia.

Per les seves creacions Nani Marquina va rebre reconeixements internacionals com ara el Premio Nacional de Diseño i el Premi Cambra a la Gestió Empresarial (2005) així com nombroses nominacions en diferents edicions del Premio Príncipe Felipe a la Excelencia Empresarial. Així mateix, se li va atorgar l’International Women Entrepreneurial Award de la Cambra de Comerç de Manhattan i el Premio FIDEM a la Mujer Emprendedora del 2007. Va ser presidenta del ADP (Associació de Dissenyadors Professionals) i de la Red (Reunión Empresas de Diseño). Des de principi de 2014 és la presidenta del FAD (Foment de les Arts i Disseny) Enguany commemora els 30è aniversari de la creació de l’empresa nanimarquina.

.